Maria Barbal, durant la promoció de la seva darrera novel·la, Peripècies (Columna, 2025), que segueix la trajectòria d’un escriptor fictici –us en parlaré en un altre moment i un altre lloc–, ha subratllat la diferència entre fer de i ser escriptor. Ella fa d’escriptora mentre presenta el llibre, l’entrevisten o signa exemplars per Sant Jordi. En canvi, és escriptora quan escriu, es documenta, rumia, pren notes o fa, en definitiva, qualsevol activitat lligada a la creació de la seva obra.
Avui és 23 d’abril, Sant Jordi, el dia més bonic de l’any per a molts catalans amants de la literatura. El dia, també, que les editorials i les llibreries (i uns pocs escriptors escollits) fan el seu agost particular. Barcelona i altres ciutats s’omplen d’autors que, bolígraf en mà, estampen una dedicatòria al lector atent que ha tingut la generositat –i la paciència– d’obrir-se camí entre la gentada i esperar. Signatura, somriure i unes paraules amables; l’actor a l’escenari, l’escriptor fent d’escriptor.
L’any passat vaig escriure sobre el meu millor Sant Jordi. Aquesta data continua sent especial per a mi, tot i que haig d’admetre que els darrers temps la il·lusió habitual es barreja amb una espina. Em pregunto quan em tocarà ser a l’altra banda, quan tindré a les mans un volum físic d’algun manuscrit perpetrat per mi. He dit que m’ho pregunto, però el més encertat –el més honest– és dir que ho desitjo. Sobretot, des que em vaig posar a escriure seriosament, el 2019, i per escriure seriosament vull dir arribar fins al final, acabar el projecte, millor o pitjor, però acabar-lo, no deixar-lo a mitges.
Conec bé el funcionament del sector, sempre he sigut conscient que no seria un camí fàcil ni ràpid (treballar al món editorial té aquestes coses: en coneixes bé les costures abans d’estrenar-t’hi com a autora, no podràs dir que t’havies fet esperances). Ara bé, mentiria si dic que llavors, el 2019, pensava que sis anys més tard encara em trobaria aquí, anava a dir que a la casella de sortida, però no, més aviat sóc entre les fitxes de reserva, esperant el meu torn, confiant que arribi, perquè res no ho garanteix.
I això em pesa, no ho negaré. Una mica. És una espina: punxa quan la toques, però no eclipsa la bellesa de la rosa.
(També m’agraden molt, les roses. Vermelles, un roig intens: sóc una clàssica.)
Penso en els escriptors que m’inspiren. En els vius, els que viuran aquest Sant Jordi. I llavors recordo les paraules de la meva admiradíssima Maria Barbal. Fer d’escriptor o ser escriptor. Avui, entre llibres, roses i sol de primavera, escric. I llegeixo.
És probable que d’aquí un any encara no sigui a l’altra banda del taulell d’una llibreria, però sé que estaré escrivint, que tindré algun projecte entre mans. Vet aquí una petita certesa en temps incerts: escric. Com ahir. Com demà. Com sempre.
Com al futur. Perquè és el futur que vull. Escriure.
*
Us desitjo una bona diada. Gràcies per llegir-me.
Il·lustració de Rosie Butcher.