Aina Gatnau, Canviar de pell, La Magrana, 2022
Una prova de la bona salut de la literatura en català és el fet que un gran grup editorial torni a interessar-s’hi. Els darrers anys, Penguin Random House, que ja publicava en català al segell Rosa dels Vents, d’orientació més comercial, ha incorporat La Campana, com a conseqüència de la jubilació de l’editora, Isabel Martí, i La Magrana, una marca que havia brillat a RBA en mans d’Isabel Obiols, ara responsable de Llibres Anagrama, i que romania esllanguida des de feia temps. Amb un equip encapçalat per Joan Riambau, un dels propòsits de La Magrana, a més de recuperar títols i autors que n’havien format part i es trobaven descatalogats, com Irène Némirovsky, Philip Roth o Linda D. Cirino, és descobrir (continuar descobrint, perquè ja ho feia abans) les noves veus del panorama català. Aina Gatnau (Lleida, 1986), que treballa com a responsable de comunicació i professora universitària, n’és una.
Amb aquesta primera novel·la, ens situa en un mas als anys quaranta. Ens parla la Mercè, una jove de pagès que escriu al seu diari. I de què escriu? De les minúscules activitats quotidianes, entre les obligacions de la casa, la família, les amistats, les enraonies del poble; aquella mena d’existència resignada en què sembla que no passa res. Tanmateix, ja se sap que sota la superfície hi ha moviment, hi ha secrets; i la protagonista, malgrat el seu tarannà bonhomiós i serè, també té el seu particular neguit interior. Un batec que, quan arribi el moment, la portarà lluny del lloc on pensava que viuria per sempre, que li farà conèixer una altra realitat, una altra gent, amb tots els sacrificis, el creixement i la lluita personal que això implica.
L’autora encerta en dos trets fonamentals perquè una obra funcioni: el punt de vista i l’estructura. Un diari personal: tal com raona Elena Ferrante a La frantumaglia (2016), i com demostra amb excel·lència Alba de Céspedes a Quadern prohibit (1952), l’escriptura privada sempre ha sigut una porta de sortida per a las dones, una manera de desfogar-se, amb independència que tinguin inclinacions literàries o no. És un recurs eficaç en aquest context rural de postguerra, en què una noia com la Mercè no pot expressar-se en públic. La seva veu ens arriba com a confessió, en una novel·la intimista que va descabdellant els fets a poc a poc, seguint la rutina diària, amb un estil net i clar, sense artificis, coherent amb el personatge. Aquest és un altre atribut de la prosa: l’habilitat per captar el detall, el gest significatiu enmig de la monotonia, que deixa entreveure les tensions latents de la convivència. Els capítols, molt breus, faciliten la lectura i mantenen l’atenció sense necessitat de recórrer a focs d’artifici argumentals.
Ah, l’argument… Al meu parer, l’editorial comet un error en desvetllar massa informació a la contracoberta. Avança el gir sobre el qual se sosté la transició de la protagonista, que a la novel·la no es produeix fins ben bé la meitat. Això la fa previsible, perquè, a més, els motius que l’empenyen són fàcils d’intuir (si més no, quan ja tens un cert bagatge lector). Amb tot, Canviar de pell no està concebuda com una obra «de trama», d’acció; el que compta és l’evolució psicològica de la protagonista, el seu viatge per dins i per fora, la seva capacitat d’adaptació i com els reptes la converteixen en una dona renovada. Crec, a més, que l’estil –entès com el destil·lat de la mirada única de l’autor convertit en paraules, una determinada sensibilitat, una textura literària–, en una creació artística, ho és tot; i poc importa la història que expliqui mentre aquesta veu aconsegueixi arrossegar el lector (i vagi acompanyada d’almenys un personatge sòlid, com aquí ocorre amb la Mercè). I, tot i tractar-se d’un debut, l’autora escriu amb gust, té un estil delicat i curós, que dóna vida a una protagonista que s’uneix a la llarga (i fructífera) llista de narradores atrapades en el marc de la postguerra que tantes alegries ha donat a la narrativa catalana, de Mercè Rodoreda a Maria Barbal.
Aina Gatnau té una qualitat molt difícil d’assolir, que és la depuració estilística, reduir l’escriptura a l’essencial. No hi ha palla, no hi ha lluïments buits. Tal com deia Ana María Matute, «Escribir sencillo no es escribir simple»; és, fins i tot, una demostració de respecte pel lector, una voluntat de proposar-li una lectura amena i amable, per això aquest Canviar de pell és recomanable per a molts lectors i de perfils diferents. D’un temps ençà es fan moltes festes de les novel·les «de sang i fetge», de la narració de la violència crua; i està bé quan es tracta de llibres ben reeixits, però no convé oblidar que la literatura també pot plantejar-se des d’una altra aproximació, que no pretén tapar aquestes violències silenciades, sinó deixar-les entreveure amb subtilesa i sense exabruptes, adint-se a la personalitat i les condicions de qui les narra.
Un bon debut. Llegiria de grat la seva següent novel·la.