Creix una mala herba a la literatura catalana
Sobre “Terres mortes”, de Núria Bendicho Giró
Núria Bendicho Giró, Terres mortes, Anagrama, 2021
–, Tierras muertas, trad. cast. Ana Crespo, Sajalín, 2023
M’agraden els qui no trien el camí estipulat. Els qui creixen torts, s’embruten les mans, perden el rumb i vaguen sense saber on anar. Que proven, busquen, juguen a l’assaig i error. Indomables, no es resignen a formar part del grup. O no poden, no poden per molt que ho intentin. Els qui no vesteixen d’etiqueta, es presenten a la gala desastrats i no guanyen el primer premi. No s’enduen cap premi, de fet. Els qui apareixen des d’un lloc inesperat i capgiren l’ordre amb la seva mirada descarada. A la vida, un no es voldria desviar, però acaben sent els qui se surten de la ratlla i trenquen els límits els qui deixen petjada al llibre de la història. I, a la literatura, són la sal i el pebre.
Així es podria descriure l’entrada de Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) a aquest món anomenat literari. Ningú no la coneixia quan va resultar finalista del Premi Llibres Anagrama, no tenia cap llibre publicat, no era periodista, no treballava al sector (Sara Mesa també va entrar a la família Anagrama així, i no li ha anat pas malament). La nota biogràfica la presentava com una jove «autodidacta», que s’ha format, sobretot, «viatjant i llegint en biblioteques». No era professora, no estava fent una tesi doctoral, no tenia un podcast de literatura ni deixava anar la llengua a Twitter. La perspectiva dels qui escriuen des de fora de l’àmbit editorial, més encara si no participen a les xarxes socials, sol ser fresca, no viciada per debats que, de vegades, fan més soroll per pura repetició dins d’aquesta caixa de ressonància del cercle literari que perquè de debò tinguin un pes social rellevant. En el cas d’aquesta autora, no es tracta només de la biografia, però. És a la literatura, a l’obra, on es demostra tot. On els valents, els qui no tenen res a perdre perquè ningú no els espera, irrompen trepitjant fort. I ella n’és una.
Ni autoficció, ni nostàlgia del passat, ni retrat generacional, ni res que evoqui la societat contemporània: Terres mortes és una novel·la obscura i desassossegant de (reconeguda) empremta faulkneriana que s’arrela en la tradició rural, però des d’un camí diferent del de, per exemple, el realisme màgic d’Irene Solà o els retorns bucòlics a la natura que es van disparar després de la pandèmia. Núria Bendicho Giró situa la narració en un poble d’abans, sense especificar any ni lloc (no cal: el lector de seguida hi entra, de seguida entén de quin ambient es tracta, i això és tot), un poble petit, de gent senzilla, cares conegudes, famílies tancades i molts silencis. Un espai on la violència arrela, perquè la violència forma part de la normalitat; i així es van trenant les històries de secrets i tabús.
La novel·la comença amb una mort, i a partir d’aquí es descabdella una narració que conduirà a descobrir-ne el culpable. A través de les veus de diversos personatges –uns punts de vista que, sí, sonen prou diferents, en estil i en concepció del món, tenint en compte edat, gènere i rol dins de la família–, s’avança en el relat tot excavant en els racons més foscos d’aquest microcosmos. Sol passar que un esdeveniment traumàtic provoca una cadena de confessions, de secrets que deixen de ser-ho; i és que res no es produeix per casualitat, tot, també un crim, és el fruit d’un malestar que s’estava covant temps ençà. Quan per fi esclata, la brutícia acumulada surt a la superfície. I aquí n’hi ha molta: incest, abusos, més morts, més violència, més degradació moral.
El grau de crueltat no disminueix a mesura que progressa, sinó que es manté i, fins i tot, va in crescendo fins a un final que no desmereix les expectatives. Terres mortes és una obra despietada, grotesca en molts moments i gens complaent. Expressa amb cruesa i sense romanticisme la ferotgia de l’impuls irracional, de la sang que actua per instint i aboca a la perdició. Experiències que abasten la vida de petits i grans, homes i dones, amos i subordinats. Iniciació i pèrdua d’innocència, relacions de poder dins d’una família, rivalitat, gelosia, il·lusió amorosa i desig carnal, decrepitud i derrota. Passions desbocades, ferides visibles i, sobretot, invisibles. I crits i ràbia i vergonya i cops i animalitat i misèria i pell i vísceres. La sordidesa no és gratuïta, sinó que està sempre al servei de la literatura.
Núria Bendicho Giró fa molt bé un punt difícil: mantenir l’interès tot canviant de punt de vista (per tant, sense que el lector pugui aferrar-se a cap personatge; tots se li mostren amb més ombres que claror, de fet) alhora que afegeix nous misteris al llarg de la narració. Tot parteix d’un mort, però hi ha més ocultacions i els narradors es complementen. Com en tota obra literària, no importa el què, no es llegeix per descobrir el culpable, per molt que sigui el primer misteri; es llegeix per la qualitat de la prosa, que té la virtut d’arrossegar el lector amb la seva cadència, tan ben adaptada a cada personatge i a la vegada tan harmònica amb el conjunt. Això és una altra qualitat de l’autora: retrata l’escabrositat sense caure en l’estridència, amb frases punyents, però sense forçar la narració per col·locar-les, sense buscar el lluïment; i amb silencis, els imprescindibles silencis. Terres mortes pot ser una novel·la instintiva pel que fa a l’ànima, però no en l’execució: hi ha consciència de la tècnica al darrere.
A la literatura catalana hi ha una tradició sobre la muntanya, entesa sovint com un entorn hostil a l’individu, i Núria Bendicho Giró s’hi emparenta. Aquí hi ressona la Mercè Rodoreda més negra, la de La mort i la primavera; i la dona atrapada de la Solitud de Víctor Català (sense vocació de fer cap proclama feminista, això sí; a Terres mortes elles formen part dels més vulnerables, però com els nens, els pobres, els discapacitats, els vells i els malalts, perquè aquest és l’ordre social establert). Amb un debut breu i contundent, es presenta com una «mala herba» de la nova narrativa, en català i en general. Una mala herba, sí, per inesperada entre la munió de novel·les generacionals, per provocadora, per ambiciosa, per rebel. I creix bé, molt bé.